Agenda

Nom de l'objecte: Mantó de Manila
Datació aproximada: 1900
Fons del Museu Municipal de Calella
Número registre del Museu: 3672
Data d'ingrés: 29/05/1983
Mides: 150 x 150 cm sense serrell
Material: Seda i brodat
Tema: motius florals i animals (brodats)

S'anomena mantó de Manila una peça quadrada d' 1'50 m x 1'50m, generalment en seda i decorada amb brodats i serrells, d'ús femení.

Programa

Història de l'objecte: S'anomena mantó de Manila una peça quadrada de 1'50 m x 1'50m, generalment en seda i decorada amb brodats i
serrells, d'ús femení. El mantó neix a la Xina, com una peça tèxtil per decorar les cases. El seu origen es pot percebre a les decoracions
brodades de flors, animals o figures, que recorden els motius orientals. Rep el nom de mantó de Manila perquè és a través d'aquesta ciutat
que arriben a Espanya al segle XVIII. Manila era la capital de les Filipines, país que en aquell moment i fins a 1898 va ser colònia espanyola.
Partien del port de Manila per arribar al de Veracruz o Acapulco a Mèxic, per continuar viatge a la península. Van ser les dones de les classes
altes de Mèxic les primeres a adoptar-ho com a vestimenta, afegint-li els característics serrells. Una peça de luxe que s'heretava de mares a
filles. A finals del segle XIX, amb el canvi de modes, l'ús del mantó es popularitza. A mesura que l'alta burgesia l'abandona, són les classes
més populars les que l'adopten, especialment a Andalusia. Ràpidament s'associa al folklore andalús, madrileny o valencià. És de la mà del
folklorisme que coneix un segon moment de brillantor a la dècada de 1920 de la mà de dos fenòmens. D'una banda les ballarines exòtiques i,
de l'altra, l'estereotip de la femme fatale amb el naixement del cinema mut, estereotips que es representen a la figura de la manola, vestida
amb un mantó de Manila i mantellina.
L'anomenada ballarina espanyola, és a dir exòtica, és una de les primeres icones internacionals del món de l'espectacle, amb noms com la
Bella Otero o la Tórtola València. Ja fossin espanyoles o franceses, angleses o d'altres nacionalitats que adoptaven una personalitat artística
de ressonàncies hispàniques, aquestes ballarines exòtiques, cançonetistes o cupletistes, van alimentar la sensualitat d'Europa i Amèrica. Una
internacionalització que es produeix gràcies a l'arribada del cinema. El 1919 Raquel Meller, protagonista de la pel·lícula La Gitana blanca,
ocupa la portada de la revista Times, amb una mantellina negra. El cinema identifica la femme fatale amb la manola, accentuant-ne la
sexualitat i el maquillatge; sorgeixen figures internacionals, com Pola Negri, que ajuden a identificar espanyola amb passió, convertint-se en
la versió femenina del latin lover que va encarnar Rodolfo Valentino. Mentrestant una multitud d'artistes de varietés nacionals la Goyilla, la
Fornarina o la Teresina Pons omplen les portades de les revistes, i pintors com Ramon Casas o Hermen Anglada-Camarasa les mitifiquen.
Dones que representen la sensualitat dels perfums amb exòtics noms com Maja (1921), Orgía (1922) o Maderas de Oriente (1929), tots de
Myrurgia, empresa de perfumeria que fa de la ballarina Tórtola Valencia la seva imatge de marca.

En vols saber més?
AGUILAR, Encarnación. Las bordadoras de mantones de Manila de Sevilla. Trabajo y género en la producción doméstica. Secretariado de
publicaciones de la Universidad de Sevilla, Sevilla, 1999.
DE LA FUENTE, Vicente. Imatges fin-de-siècle d'un ideal femení. Ramon Casas. La mirada moderna. Catàleg de l'exposició. Gothsland Galeria
d'Art.
Barcelona, 2016, p.25-40.
Ventalls i Mantons de Manila. Catàleg de l'exposició. Diputació Provincial de Barcelona, Servei de Cultura. Barcelona, 1987.

Lloc

Museu Arxiu Municpal.
c/ Escoles Pies núm. 36
Calella

Més informació

www.calella.cat

Activitat accessible

Sí